En els darrers anys, Europa s’ha enfrontat a un fenomen preocupant: la desacceleració del sector industrial. Aquest fenomen es refereix a l’alentiment del creixement i l’activitat de les indústries manufactureres i de producció al continent.

Aquest fenomen no és uniforme a tots els països europeus, però s’ha tornat més evident en economies clau com Alemanya, França, Itàlia i Espanya, així com al Regne Unit que, malgrat no ser a la UE (Brexit) si pertany a l’economia europea. Aquest declivi ha generat debats sobre les causes subjacents i les possibles solucions per revitalitzar aquesta part crucial.

Diversos factors han contribuït a la desacceleració industrial a Europa. La competència de mercats emergents amb costos laborals més baixos ha afectat la competitivitat de les indústries europees tradicionals, si bé no és aquesta la raó principal que jeu de manera especial i molt evident en la pèrdua de competitivitat, segons el retard que aquest continent acusa en relació amb els USA i la Xina.

Europa, especialment la UE, es perd en l’enorme burocratització general, especialment en les regulacions ambientals rígides que augmenten els costos de producció i alenteixen la creació d’economies d’escala.

L’automatització i la digitalització, tan imprescindibles a la carrera per la productivitat, s’endarrereixen al conjunt d’Europa, també en especial a la UE,

Altres factors com el Brexit i les tensions comercials globals han creat incertesa econòmica, descoratjant les inversions i el creixement industrial.

La desacceleració industrial no només afecta les empreses i l’economia en general, sinó també els treballadors i les comunitats locals. La pèrdua de llocs de treball manufacturers pot tenir efectes devastadors en regions que depenen econòmicament daquestes indústries.

La Xina i altres mercats emergents, que abans impulsaven la demanda de productes europeus, han experimentat la seva desacceleració econòmica. Això ha impactat negativament les exportacions europees, que són fonamentals per a les indústries.

Països asiàtics i emergents produeixen béns industrials a costos molt més baixos per la seva alta productivitat, i de vegades per un dúmping inacceptable, cosa que ha afectat la capacitat competitiva d’Europa, especialment en sectors com el tèxtil, l’automoció i l’electrònica.

Les recents crisis a la cadena de subministrament global (especialment agreujades per la pandèmia de COVID-19 i la guerra a Ucraïna) han causat escassetat de materials essencials, retards i augment de preus, cosa que ha afectat la capacitat de les indústries europees per produir a la velocitat i costos anteriors.

Les indústries manufactureres i de producció solen ser grans generadores d’ocupació, especialment a zones menys urbanitzades. La desacceleració ha portat al tancament de fàbriques i la pèrdua de milers de llocs de treball a tot Europa, afectant especialment els treballadors no qualificats.

La indústria europea està concentrada en determinades regions, i la desacceleració ha augmentat les disparitats entre les regions més i menys industrialitzades, i ha contribuït a agreujar la desigualtat econòmica. Aquesta continua sent un pilar fonamental per al creixement econòmic de molts països europeus. Amb la desacceleració, el PIB d’aquestes economies també s’ha vist afectat.

Tot i els desafiaments, hi ha oportunitats per revitalitzar el sector industrial europeu, com ara fomentar la innovació en sectors d’alta tecnologia i donar suport a la diversificació de la indústria, efectes que poden millorar la competitivitat europea.

També aprofitar la transició cap a una economia més verda per desenvolupar noves oportunitats industrials en àrees com les energies renovables i l’economia circular i implementar polítiques industrials que donin suport a la inversió en recerca, desenvolupament i educació pot enfortir la base industrial d’Europa.

La desacceleració industrial a Europa és un fenomen complex amb causes tant internes com a globals. Tot i que planteja desafiaments significatius, també ofereix oportunitats per a la transformació industrial cap a un model més sostenible, innovador i competitiu a llarg termini.

En relació amb allò exposat, cobra un important significat l’informe que Úrsula Von Der Layen ha sol·licitat a l’expresident del BCE, Mario Draghi, informe que amb una gran profunditat analitza aquest i altres problemes de la UE i que resumeix en les seves disposicions finals que seria imprescindible un programa de mega inversions en diferents sectors, per import de fins a 800.000 milions d’euros anuals durant un període de temps prolongat.

Si no es reacciona, Europa s’anirà degradant i perdrà tot allò obtingut des del final de la II Guerra Mundial fins als nostres dies.

Barcelona, ​​setembre de 2024